L’ocell de foc que té la qualitat de representar allò oblidat per l’esperança.

Vas veure sobre aquella roca

el ocell de foc com es cremava.

Dona

Deixa’m escriure de tu, després de tant de temps sense poder-ne, tant que ja m’havia oblidat del teu gust, la teva olor i la teva ànima que se t’escapa per l’iris, que és com una porta cap a un equilibri diferent al meu. Avui miraré en fora i deixaré que les meves paraules no retornin a mi com una fletxa enviada a un reflex real, parlaré a l’univers de la teva existència sense preocupar-me que és el meu cor i la meva boca els que parlen i després articulen.

Has diferenciat els meus cabells del meu prepuci, les meves mans de les meves cuixes. M’has violat mirant-me els ulls i has evitat parlar al meu sexe. Disseccionant-me en dues parts: has entès que sóc un ésser inferior i superior, i m’has dividit metòdica i geomètricament. He estat per tu com una emulsió d’oli i aigua. I el món és un atzar i és caòtic, i el meu cos també! No està ordenat i tinc l’ànima tant enganxada als testicles com a la punta dels meus dits. El meu cos és tant meu en les parpelles com en les natges, i si em parles als ulls i em saludes l’ànima entrant la llengua dintre de la meva pupil·la, no t’ofeguis en pensar que no m’has assetjat, ho has fet però amb guants de làtex. Quan m’has dit “hola”, ja has fet l’amor amb mi, i no t’has adonat que faltava la caiguda al món carnal per a la connexió dels nostres equilibris en un espai franc. Si em tornes a penetrar fent que les teves paraules caiguin per la meva gorja, per ballar amb els meus intestins, penso violar-te.

Viatge d’anada

La gran ciutat es veu des del satèl·lit que rodola, aliè a tot el que no sigui místic, sobre el nostre planeta. Des d’allà la gran ciutat plantada al ben mig d’una plana, és acolorida per un miler de matisos que van des del gris espectral fins al marró terra. Si ens tirem daltabaix des del esmentat satèl·lit sentirem, relativament aviat, com la nostra pell s’impregna de l’olor de les flatulències de la civilització, el ocre pren el color dels llavis i cada porus se’t omple de una pols verdosa i oliosa.El teu cos es va convertint en una bola de productes químics, i això és bo, t’has convertit en un gra de pols pesant, una cuirassa d’artificiositat que potser et salvi de la caiguda, un vestit ample acolorit amb un miler de matisos que van des del gris metàl·lic fins al negre absolut. Passats els núvols veus com apareixen davant teu les magnífiques estructures fangoses que allotjaran els qui contra-naturalment les han erigides, és notori que et trobes en un moment en que s’encreuen dos elements naturals que no sempre estan clarament delimitats, estem prop d’endinsar-nos en el món de la terra sense trepitjar l’escorça, el vent que et xiulava les orelles es veu oprimit per una sonoritat, ordenadament caòtica, que puja des dels caus gegantins de tèrmits, en breus haurem traspassat l’imperi del aire, un imperi que, tot sigui dit, està mitjanament colonitzat per uns tèrmits voladors. No en bec cap en la meva particular caiguda. No importa, tot va bé. Ja veig les finestres dels caus on els tèrmits deuen fer, són finestres arrodonides construïdes maldestrament amb terra humida, i a dins s’hi veuen les restes dels tèrmits que deuen ser en un altre lloc, fils de seda creuen les parets provocant-me una sensació d’escalfor al passar xiulant per el seu costat, m’interrogo si aquesta escalfor feia la casa acollidora. He passat ja per tantes finestres, i a tanta velocitat, que no veig res, he anat arrencant la pols que cobria els estrets fils lluents, i ara no veig. No podré veure els tèrmits. Hola escorç…..